CENTRE DE COOPERACIÓ URV SOLIDÀRIA

La Inés Solé (Tarragona, 1982) és tècnica del Centre de Cooperació “URV Solidària” des de fa 6 anys. Llicenciada en Dret i postgraduada en cooperació i desenvolupament, sempre s’ha interessat pels temes relacionats amb la immigració, els Drets Humans. Ha viscut molt d’aprop la lluita indígena xiapanenca i la filosofia Zapatista. A més, forma part de l’equip del projecte educatiu, molt vinculat a la URV, que es duu a terme als campaments sahrauís.

L’entrevista es realitza al bar Museum de la Part Alta de Tarragona. Agraïm al Juan Carlos, propietari del bar, la seva amabilitat en obrir-nos les portes de forma exclusiva per realitzar l’entrevista.

Estudies Dret i acabes sent tècnica de la “URV Solidària”. Quin és el recorregut que has fet?

Ja quan estava a tercer de carrera unes amigues i jo vam organitzar unes jornades sobre Conflictes Internacionals i, a finals d’aquell mateix any, vaig fer un projecte en terreny. A més, sempre vaig enfocar les optatives cap a drets de tercera generació, els drets socials. Vaig fer pràctiques de dret i presó, i de sociologia del dret al centre penitenciari de la ciutat. Els darrers anys d’estudiant vaig entrar a la URV Solidària perquè, arran del projecte amb ells, vaig anar assistint a altres sessions i vaig aconseguir una beca de col·laboració. En acabar la carrera vaig fer el postgrau en cooperació i desenvolupament internacional de la URV i, l’any 2010, vaig treure’m la plaça de tècnica.

L’any 1995 la URV inclou per primer cop una partida anual del pressupost a projectes a països en desenvolupament, l’any 1999 es crea la Comissió URV Solidària i, l’any 2008, es crea el Centre de Cooperació al Desenvolupament «URV Solidària». Què és la URV Solidària?

La URV Solidària va ser una iniciativa d’estudiants que va demanar a l’equip rectoral del moment que la universitat destinés el 0.7% a projectes de cooperació i ajut al desenvolupament. Aquesta exigència presentada pels estudiants i recolzada per molts PDI va prosperar i es va crear la URV Solidària que, en aquell moment, estava formada únicament pel Joan Fuster.

Només una persona?

Sí, de fet durant pràcticament els 10 primers anys la URV Solidària només estava formada pel Joan Fuster i dos becaris. La URV Solidària té una Comissió a la qual es rendeixen comptes de tot el que fa i que està presidida pel vicerector corresponent, ara el Dr. Jordi Tous. És a dir, els diners els gestionem nosaltres però tenim un control molt exhaustiu per part de la Comissió.

Amb el pas dels anys hi ha hagut un increment de la política universitària vers la cooperació que ha anat acompanyat per un esclat social també vers la cooperació. Les universitats han fet un pas endavant i, a poc a poc, s’han anat creant polítiques concretes de cooperació al desenvolupament, d’aprenentatge servei, en definitiva, del Pla Estratègic de la Tercera Missió.

Per tant, és un moviment que surt de l’estudiant.

Exacte, de fet el nostre cuquet és precisament aquest, que és una iniciativa que ha sortit dels nostres estudiants. Tot i haver estat sempre liderat pel Joan Fuster, coordinador i tot un expert en temes de cooperació i desenvolupament, sempre hi ha hagut una feina de base estudiantil molt important. L’evolució d’aquesta iniciativa fa que esdevinguem Centre de Cooperació, cosa que a la vegada ens dóna força personalitat i identitat.

Com es finança la “URV Solidària”?

Hi ha diferents vies d’ingrés. Per un costat, hi ha l’aportació ordinària de la URV en la qual, bàsicament, s’inclouen els cànons del postgrau. Després també hi ha l’1% del pressupost del Consell Social de la URV. A més, els estudiants poden fer una aportació de 6 euros quan fan la matrícula. Altres vies són l’aportació voluntària del personal de la URV, els diners que puguin sorgir de les nostres activitats i tot allò que puguem aconseguir de les convocatòries de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional al Desenvolupament (AECID). Finalment, tenim un número de compte per les aportacions voluntàries.

L’aportació econòmica que rebeu ha baixat des del 2005 i, en canvi, sembla que la participació ciutadana en activitats com la Cursa Solidària ha augmentat en els últims anys. A què és degut aquest fet? Potser s’han de buscar noves estratègies per animar a la gent a participar?

Són certes les dues coses, l’aportació econòmica ha baixat i, evidentment, s’han de crear noves estratègies. Jo crec que el nostre error és esperar que un alumne que ha d’assumir una matrícula d’uns 2.000 euros faci, a més, una aportació addicional de 6 euros per la URV Solidària. En canvi, si organitzem activitats al llarg de l’any com, per exemple, la Cursa Solidària, és més fàcil animar a la gent a què hi participi i que s’impliqui.

Això és exportable a altres Organismes que, com vosaltres, amb la crisi econòmica han hagut de buscar vies alternatives per aconseguir finançament.  

Si per alguna cosa positiva ha servit la crisi és perquè determinats assumptes es miressin amb lupa, i convenia que es fes així. La cooperació tenia una fama molt dolenta que, a vegades, no distava de la realitat. Abans de la crisi hi havia molta cooperació i, sovint, cooperació mal feta. La crisi ha fet que la cooperació es revisi, i això és positiu.

És cert que tenim un pressupost més baix que abans i que fem mans i mànigues amb aquest pressupost. Però no ens podem queixar perquè tenim el programa Col·labora en un projecte de cooperació, la Cursa solidària amb els projectes socials, una generosa oferta de formació i sensibilització i, sobretot, tenim dues convocatòries de projectes de cooperació universitaris amb més pressupost que alguns ajuntaments…

La crisi doncs ha influenciat en el fet que ara tot es revisi més, que els projectes que es financin siguin els més bons i que la gent que es desplaci a terreny sigui la millor.

Exacte. Ara potser tenim un pressupost de 5.000 euros destinat a un projecte pressupostat amb 10.000 i has d’apostar per l’eficiència, l’eficàcia, la qualitat i la professionalitat. I, també, per l’evolució i el control. En aquest sentit crec que hem guanyat molt.

Abans teníem una convocatòria destinada a les ONG i que ja no tenim, i una altra convocatòria interna. La convocatòria de les ONG tenia clarament una vocació de desaparèixer perquè la vocació de la universitat no és la de finançar les ONG. La cooperació universitària al desenvolupament no rau a donar diners a les ONG, sinó que els hi hem de donar suport d’una altra manera.

Per poder avaluar els projectes utilitzeu els criteris de l’ACCD? 

En part sí, tot i que també hi ha uns altres criteris específics que compartim les universitats. Per exemple, que els equips siguin multidisciplinaris, l’avaluació de resultats i el feedback de després, els perfils dels estudiants, la innovació del projecte, etc.

Quan parles de la limitació de pressupost de la que ara disposeu, uns 15.000 € per convocatòria, em pregunto si això us pot fer rebutjar algun projecte. És a dir, preferiu finançar 3 projectes amb 5.000 euros cadascun que no finançar-ne 5 amb un pressupost més reduït i que això pugui condicionar la viabilitat del projecte?

Sí, però aquí és quan entren les altres vies de suport. Nosaltres creiem molt amb qui presenta el projecte, sabem d’on ve i cap on va aquella persona i el projecte i, en aquest sentit, ens trobem amb persones molt honestes. És a dir, sabem que hi ha projectes que sinó donem un mínim de 6.000 euros, no es podran dur a terme. Però hi ha altres fórmules de suport i, en aquest sentit, ens asseiem i mirem què podem fer. Molt poques vegades s’ha quedat un projecte sense cap tipus de suport. És més, en les últimes 3 convocatòries els projectes que han quedat fora ha estat perquè les mateixes persones hi han renunciat.

Per tant, entenc que hi ha una feina d’assessorament molt important i que, de fet, això és un dels valors afegits que presenta la convocatòria de la universitat.

Exacte. Si a un alumne l’hem convençut perquè vingui al Centre «URV Solidària», té una inquietud i d’aquesta inquietud ens presenta un projecte, jo em veig obligada a asseure’m amb aquest alumne. A més, tant a en Joan Fuster com a mi ens encanta poder seure amb aquests alumnes i assessorar-los.

Aquesta limitació pressupostaria fa que hagueu d’apostar únicament per projectes de temàtica i rebutjar-ne d’altres que, tot i l’interès del tema, tenen un risc elevat de què no hi hagi participació ni implicació ciutadana?

No, perquè nosaltres juguem en una altra lliga. I això té els seus avantatges. Nosaltres fem cooperació universitària i, en aquest sentit, és com si anéssim a buscar els projectes. I no tant en projecte pròpiament, sinó en les accions de formació i sensibilització. Per exemple, aquest any volíem tractar el tema de Síria, des de molts punts de vista i des de les diferents arestes del conflicte, i vam portar els Open Arms i a l’Oscar Camps a l’espai Kesse, que el vam aconseguir omplir. Dins del context de la crisi siriana, no hi ha res més mediàtic que portar els Open Arms i nosaltres ho vam fer. Però vam tenir l’habilitat d’explicar-ho molt bé, fugint del punt mediàtic i portada impactant.

Hem parlat de com la crisi econòmica ha afectat la Universitat. Però com creus que aquesta crisi ha afectat la relació entre estaments polítics i cooperació?

Jo crec que part del fracàs de la cooperació s’explica pel fet que cap de les persones polítiques que s’hauria d’haver pres en serio la cooperació, ho ha fet. Durant molt de temps s’ha vist la cooperació com una política per treure-hi molt de profit interessat, i això ha fet molt de mal a la cooperació.

Això que dius lliga amb la sensació de què la cooperació s’utilitza com a política pública de maquillatge. És a dir, no importa la política pública que jo faci com a govern si després destaco quatre coses que faig en cooperació i vesteixo una mica la meva política pública.

Exacte. Una bona portada que et vengui molt bé com a govern, al mateix temps que, per darrere, practiques una política pública contrària i molt negativa. És pervers.

De tots els projectes que la «URV Solidària» duu a terme, m’agradaria preguntar-te per la vostra tasca amb el poble sahrauí. Com hi treballeu i quina és la realitat que us trobeu quan aneu allà?

Sempre havíem treballat amb el poble sahrauí a través de l’ONG Hamada. Després, quan vaig entrar com a tècnica vaig conèixer a la Núria, una alumna d’antropologia que acabava d’arribar del campament sahrauí de Smara i que tenia un projecte entre mans. Aquest projecte consistia en l’intercanvi d’experiències educatives – jocs de pati, contes i llegendes – entre escoles de Tarragona i les escoles del campament de Smara. Aquest projecte va ser uns dels finançats a la convocatòria del curs 2010/11.

Una vegada allà, mentre es duia a terme el projecte, els mestres de les escoles ens va transmetre la necessitat de poder tenir un espai de biblioteca, lectura i treball amb totes aquestes llegendes. D’aquí va sorgir la idea de crear una aula-biblioteca a cada escola. És important entendre que els mestres d’allà parlen el hassaní, llengua no escrita, i que tenen molta por a perdre la seva llengua, el seu imaginari cultural i les seves tradicions. La URV Solidària va assumir, previ concurs a la convocatòria, part del projecte de rehabilitació d’aules-biblioteques en les 7 escoles del campament Smara.

Potser és això el que costa més d’entendre a la gent. Estem parlant d’un camp de refugiats de més de 40 anys, on moltes persones ja han nascut dins d’aquests camps i, en canvi, també estem parlant de biblioteques i de la lluita per mantenir la llengua. Després de tants anys d’opressió, quina és l’actitud de les persones refugiades que coneixeu allà, és una actitud de rendició o continuen lluitant?

No s’han rendit. Des de la persona més vella, que et dirà que el seu últim desig és tornar a casa, fins al nen més petit que et dirà que allò no és casa seva. I això explica, per exemple, que la rehabilitació de les aules fos en espais ja prèviament construïts, mai de nous, ja que això significaria perpetuar la situació de les persones refugiades, és a dir, del poble sahrauí.

Un altre pilar del Centre URV Solidària és el seu Postgrau. Davant de la immensitat de temes, experts i tècnics vinculats al sector de la cooperació, com s’escullen les persones que poden impartir classes en el postgrau?

Hi ha uns docents fixes com l’Arcadi Oliveres, la Cristina Xelma o la Iolanda Fresnillo que no poden fallar mai i, després, hi ha tot una sèrie de nous que “provem” cada any. A més, sempre tenim moltes recomanacions i també, si ens interessa algun tema en concret, tenim la possibilitat de poder demanar a un catedràtic, entitat o col·lectiu que ens aconselli algú expert en aquell tema.

En la sessió inaugural d’aquest any vau invitar a la Nazanin Armanian a fer una xerrada sobre geoestratègia a l’Orient Mitjà anomenada claus per entendre el conflicte sirià. La sensació que ens quedava a tots en sortir d’aquesta conferència és que tot està molt planificat i que poca cosa hi podem fer. És a dir, malgrat l’interès de la sessió, el sentiment generalitzat era quasi d’abaixar els braços i de rendició, cosa que no crec que fos la intenció d’aquesta sessió.

Una mica sí, el que es busca és remoure una mica la consciència de tots. Potser sí que surts abatut però després, amb el temps, tot això és transformador.

Estic d’acord amb això que dius de la reflexió posterior. De fet, amb el temps vaig entendre de la conferència de la Nazanin que, lluny de rendir-se, el que hem de fer és exigir a les mateixes institucions i governs locals una relació de cooperació justa amb aquests països. Cooperació entesa com a diàleg i negociació d’igual a igual perquè qualsevol altre tipus de relació bilateral que no sigui així serà una relació d’opressió i de guerra.

Exacte, i cadascú al seu nivell. De fet, la nostra feina és que la política institucional de la URV mai deixi de banda ni el 0.7%, ni la cooperació universitària ben feta, ni que es deixi de donar una formació no reglada als nostres estudiants, perquè a la universitat estem creant professionals però també estem creant persones. El dia de demà el millor economista pot ser el millor lladre. Aleshores, siguem conscients del que tenim entre mans. Per això crec que aquests tipus de classes amb la Nazanin Armanian remouen però també ajuden a canalitzar aquesta sensació i exigir el que jo crec que el meu ajuntament i la meva institució han de fer. Nosaltres hem de crear gent transformadora i si sortim del postgrau tal com hem entrat, tenim un problema.

«Hem de crear gent transformadora, si sortim del postgrau de cooperació tal com hem entrat tenim un problema»

La Lola Lopez, antropòloga i coordinadora del Centre d’Estudis Africans i també docent del postgrau, ens qüestionava l’escala de valors occidentals i el perill dels estereotips i desconeixement general del continent africà. Aquest desconeixement provoca que veiem aquest continent com infantil o primitiu i, per tant, ens creiem en una posició de poder que ens justifica i legitima que puguem dur a terme les accions que nosaltres creiem que són millors per una altra comunitat, moltes vegades sense preguntar a aquesta comunitat.

Sí, i de fet encara avui, i estic parlant a grosso modo, ens trobem amb molta gent que per venir d’occident es creu que pot imposar-ho tot.

Clar però això és molt pervers perquè, sense ser-ne conscients, els nostres mites fan que estiguem imposant coses que creiem certes quan només són creences. És a dir, que potser la nostra societat és racista ja en els seus propis ideals i mites.

Sí, i això fa que tinguem les polítiques de Cooperació Internacional que tenim. Hi ha coses que no s’haurien de tolerar.

Aquesta autoexigència de conèixer l’altra part per impulsar un projecte de cooperació també pot frenar la sortida pròpia del projecte. És a dir, algú que llegeixi aquesta entrevista pot sentir-se no moralment legitimitat per engegar un projecte de cooperació internacional si mai ha xafat el terreny.

Jo crec molt en l’atreviment. No estàs moralment legitimitat a fer el que tu vulguis però si tens curiositat per algun tema, inquietud per un conflicte o per una situació, com jo mateixa vaig tenir en el seu moment pel poble Zapatista i la lluita indígena, pots buscar-te la vida, informar-te, formar-te, assessorar-te i, a partir del que vagis descobrint, potser sorgeix la possibilitat de dur a terme un projecte. I, sí, crec fermament que els projectes sempre han de venir de la mateixa comunitat i que t’has de posar en contacte amb aquella realitat per saber si pots co-operar.

És aquella frase que diu que actuar amb bondat no justifica actuar sense responsabilitat. Segons dades oficials, i això ja és un tema que vaig parlar amb la Marina Vidal, el Marroc és el país que actualment rep més Ajudes Oficials al Desenvolupament perquè, segurament, és un país geoestratègic molt important.

És que estem parlant d’aquest nivell de la Cooperació Internacional. Sovint no és cooperació, és interès i contraprestació. Quan vaig estar a les conferències de la CRUE, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles, va venir el delegat del Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació Espanyola. La seva conferència es pot resumir en que com que encara hi ha un govern en funcions, doncs no es pot avançar res en aquesta matèria. Tot un insult a l’auditori present. És en aquest punt quan veig com la mobilització de la societat civil i la ciutadania està donant una lliçó a les institucions i a la classe política.

Abans, quan parlaves de cooperació ben feta, m’ha vingut una frase de la mateixa Lola López que diu que només hi haurà cooperació real o ben feta el dia que la mare senegalesa ens vingui a explicar com es poden tenir 8 fills amb tan pocs recursos.

Estic molt d’acord. El dia que una dona sahrauí vingui i ens expliqui com, fugint de casa i en mig del desert, es pot construir un campament de refugiats tan ben organitzat com el que tenen, aquell dia hi haurà co-operació real. No hem d’oblidar que van ser les dones sahrauís, fugides de l’ocupació marroquí del Sàhara Occidental amb els seus fills i filles, les que van fer els campaments de refugiats, i que per això actualment són elles les que manenen els campaments. Són una societat matriarcal.

Jo crec en la globalització de la cooperació, és a dir, en emplenar les necessitats bàsiques d’una persona amb independència del lloc on estigui. El dia que entenguem que la cooperació és això, haurem fet un pas endavant. La cooperació és fer que els nens dels barris de Ponent amb risc d’exclusió social tinguin les necessites bàsiques cobertes, i això és el que hem d’exigir al nostre Ajuntament.

«Crec fermament que els projectes sempre han de venir de la mateixa comunitat i que t’has de posar en contacte amb aquella realitat per saber si pots co-operar»

Dius que creus en la globalització de la cooperació quan sembla que, precisament, s’estan globalitzant altres elements contraris.

Sí, es globalitza el que els interessa. Si una samarreta me la puc canviar cada setmana perquè només costa 3 euros… Molta gent no es para a pensar què implica que aquesta samarreta costi 3 euros. Les nostres classes han d’aconseguir moure la consciència dels assistents, hem d’apostar per l’educació transformadora.

Apostar per intentar explicar les coses i el context fugint de les imatges habituals i tan indignes que estem acostumats.

Sí, i és que nosaltres mirem molt als nostres estudiants. Si això ho fem malament, no aconseguirem mai ni una educació transformadora ni que la responsabilitat social universitària vagi en línia amb la cooperació, el desenvolupament i l’acció social. En el moment en què els docents, educadors i tècnics deixem de creure en el que estem fent, aquest món es convertirà encara en un món més pervers del que ja és.

Això és important i m’agradaria destacar-ho perquè, en part el projecte d’ONGenXarxa també pensa molt amb la persona que rep aquesta informació. És molt fàcil apostar per un projecte amb imatges dures i impactants i, en canvi, estem apostant per ensenyar la mateixa realitat però amb la dignitat que el tema mereix i, sobretot, respectant la persona que rep aquesta informació i apostant per remoure la consciència i no el fetge.

Exacte, i és que jo crec que la imatge impactant et commou dues hores però després te n’oblides. En canvi, si tenim una Lola López, una Marina Vidal o un Joan Fuster que amb quatre arguments et poden deixar setmanes pensant…

I aquesta evolució de la Cooperació Internacional que dius que les Universitats han fet, creus que també l’han fet els Organismes Internacionals?

M’agradaria ser positiva en aquesta pregunta però és tan gran l’estratègia cínica, freda i calculadora de la política internacional que és impossible que ho sigui. I és que en el moment que els 5 països que tenen la bomba atòmica són els mateixos que tenen dret a vet a l’ONU, em pregunto quin món estem construint. Aleshores, a partir d’aquí res del que pugui dir serà positiu.

A més, amb el que he viscut als camps de refugiats sahrauís concloc que la cosa està molt complicada i se’m cau la cara de vergonya cada vegada que França veta qualsevol decisió vers la situació del poble sahrauí. La MINURSO és l’única Missió de les Nacions Unides que no té observança sobre el compliment dels Drets Humans al Sàhara Occidental… Però de la mateixa manera també se’m cau la cara de vergonya, més inclús, quan el Parlament de Catalunya no aprova una moció, una simple moció, a favor del poble sahrauí. Si no som capaços de votar una moció a favor del poble sahrauí, oprimit, ocupat i refugiat, quina classe de país estem construint? Quin valor interessat se li dóna al Dret a la Lliure determinació dels pobles?

Per tant, ens queda una gran lluita, una bona militància. A més jo crec molt en les futures generacions. De fet, sempre acabo les xerrades que faig amb la universitat recordant als alumnes que ells són el futur, que tenen la informació a l’abast, al moment, amb facilitat de resposta, amb agilitat de documentació, que no es quedin amb el primer titular i que perdin 10 minuts en buscar aquesta veritat, que investiguin on hi ha un corresponsal que sigui independent, etc. Els hi dic que es moguin, que despertin les seves inquietuds, que siguin fidels a ells mateixos i que tot el que facin, tot, ho facin amb amor. Realment crec que ho tenen tot al seu abast, cal empenya’ls uns mica.

És aquella frase de Jose Luis Sampedro que diu que estem educats per no pensar.

Sí, però ells no en tenen la culpa.

A més, vivim d’una forma que tampoc tenim temps per buscar aquesta informació real, aquesta informació que va més enllà de la que ens donen…

Però aquest és el problema. Tu ets el protagonista de la teva vida i ets tu qui s’ha de gestionar el teu temps. T’has de molestar en saber què hi ha, has de treure ni que sigui un moment el cap per la finestra per veure quina és la realitat que hi ha.

D’on sorgeix la idea dels horts socials i on els podem localitzar?

Els horts socials sorgeixen de la primera Cursa Solidària, és a dir, són una iniciativa social. Aquests se situen a l’espai que ocupaven les antigues casernes militars de l’Avinguda Catalunya. Res millor per unes casernes militars que convertir-se en un hort social urbà! En aquest projecte també hi van col·laborar unes noies de l’ONG Sedal, amb uns alumnes de l’escola d’arquitectura que van ajudar amb l’habilitació del terreny i disseny de les bancades.

M’agrada molt aquest projecte perquè hi intervé gent de la fundació Onada, entre d’altres, amb els nostres estudiants de la URV. De fet, és com un triangle entre la universitat, els nostres estudiants i la gent de diferents col·lectius amb discapacitats o amb altres col·lectius de necessitats especials. És un projecte que, si tot va bé, creixerà i també es farà a altres campus de la URV. Jo crec que és un molt bon projecte del qual la universitat se’n beneficiaria molt, ja que a vegades la universitat sembla aquell lloc exclusiu als estudiants.

Els Horts Socials van ser els guanyadors de la 1a Cursa Solidària de la URV. La Cursa Solidària és l’escenari on les entitats, a través d’un vídeo-resum, presenten els seus projectes i la gent que participa en la cursa escull el projecte que més li agrada. Aleshores, amb la suma de la votació popular i la nostra avaluació tècnica surt el projecte guanyador.

Has explicat que moltes vegades els resultats, a pesar dels esforços invertits, no són els esperats, que costa aconseguir la participació ciutadana, que teniu un pressupost més reduït i que heu de fer mans i mànigues per arribar a tot. A pesar d’aquestes dificultats, per què treballes a la «URV Solidària»?

Perquè és emocionant! Tinc la sort de treballar de la meva passió i això ho fa excepcional. És vocació.

Entrevista realitzada per Josep Alcoceba